30 d’octubre de 2017

Referèndum per la República

I tant que vull caminar
per la sorra de la platja
donant la volta a aquest mar
sense més frontera
que la calma arrecerada
d’una cassola a la foguera.
I tant que vull acollir lliure
qualsevol que ens navegui la riba
amb bandera blanca d’ofrena o demanda.
Cercar en cada port un poble
que protegeixi desvalguts,
que respecti l’aigua, la terra i l’arbre.

(..fa massa dies que no plou...)

Ara però, afronto la por
arrelada al dolor de tantes víctimes,
al terror de l’odi atàvic dels vencedors.
Vull estar al costat
de qui lluita per una llibertat
que no és mai ni tan noble, ni culta ni rica.
Compto sense espera
amb qui parlar de nous somnis
i escriure a mans noves regles
per foragitar voltors
i resoldre i repartir, altre cop,
el pou sec i la collita escassa.


(...ens hi trobem demà...)

Moianès, estiu 2017













Marràkeix, estiu 2017


Vall de Bianya, tardor 2017




10 de juliol de 2017

Cala Estreta, gener 2017


Hi he d'anar de cara

Hi he d'anar de cara
amb tota la por al cos.
Noto tan evident
la cremor de la terra!
Malgrat tot, ella fa
tot l’esforç del món
per renéixer del ben poc.

Mentre perdo massa temps
en cobdícies i venjances,

en consumir sense treva
damunt caríssims artefactes,
uns pocs s’omplen desmesures
dins d’un miratge incert i
generant milions de rebutjats.

Quan en Burundi
arribi a la riba nord
sense jugar-s'hi la vida
aquí ja no hi haurà

forma humana de viure.
Tancaré jo les maletes
cercant boscos i conreus?

Si vull conservar el tros
per veure créixer els néts
caldrà que rebutgi
alguna cosa bàsica:
cremar petroli inútil,
pixar fora de lloc,
desitjar el luxe estèril...

Per recuperar el goig de la vida
que no és només el de gaudir-la
sinó també el de cuidar-la
amb alguna senzilla acció:

connectar-me al sol,
respirar fons cara al cel,
petonejar tots els amors...

Vall d'Horta, maig 2017





16 d’abril de 2017

Mirant el massís


Per més que tracto d'omplir

Per més que tracto d’omplir
l’ànim del munt incomptable
de meravelles de la vida,

la destrossa i la cobdícia humanes
m’ancoren al fons de la caverna
on l’ombra poruga enteranyina l’alè.

Si garbello el què visc pel sedàs
de la justícia, en suren grans pedaços
que no s’apilen a l’arena del bon temps.

Com m’agradaria ser per sempre:

el sol que t’abraça suau el rostre
aquest matí avançat de primavera,

l’aigua de la font que corriola juganera
i t’esquitxa l’estona de frescos somriures,

o com la terra humida i flonja
que alimenta el brot del teu esmorzar,

la imatge concentrada de la dona
en els darrers capítols de la novel·la,

o el fil d’ànim que escalfa amorós
el dol de l’amiga, òrfena de fa poc,

els primers compassos de la cançó
auguri cert d’una sensació vivificant,

l’esperança de l’infant que saluda
amb la mà, la mare que ja no veu,

la normalitat amb què la jove baixa
la rampa del bus amb la cadira de rodes,

Com m’agradaria ser per sempre com tu,
escombriaire que t’afanyes a deixar polit el tros
sabent que aviat tornarà a omplir-se de brossa.